El PopArb i la Roja. Qualsevol nit pot sortir el sol.

El PopArb i “la Roja”, qualsevol nit pot sortir el sol

Arbúcies, 28 de juny de 2008. Festival de música pop independent PopArb.

Acudeixo a la cita tot sol (perquè els amics a vegades et fallen); perquè val la pena tot i els 35 euracos; perquè tinc ganes d'escoltar el millor grup de pop independent del moment, Mishima, i un dels millors artistes catalans d'aquest segle, Jaume Sisa (acompanyat pels grans Antònia Font com a Acapulco All Stars); i perquè convé sortir
una mica de casa i adonar-se que existeix el món exterior i és igual o pitjor que l'interior. A més, si et quedes a casa, i comets l'acte suïcida d'engegar la maleïda tele, t'adones -si no ho sabies ja- que molta gent està hipnotitzada pel futbol i el feixisme, sí ho heu llegit bé, pel feixisme que escampen les televisions arreu i arran. I és que amb l'excusa de la nova actitud guanyadora de "la roja" està quedant palès que un tracte colonial des de fa gairebé 3 segles, ha desenvolupat una síndrome d'Estocolm en una gran quantitat de catalans.

Jo tenia petards des d'abans que juguessin amb Itàlia per celebrar que eliminaven del campionat d'Europa l'estat que no permet a la meva nació oprimida per ell tenir un equip propi que ens representi (si és que ens hem de posar en aquest joc dels estats i no refundem l’anarquisme), i no veure'ns humiliats a la pantomima que significa haver d'estar representats pels nostres jugadors d'aquí uniformats amb la bandera d'allà. A molta gent li costa anar contra un equip on veu jugadors catalans, i no entenen la meva lògica quan els ho explico, quan els dic que vaig contra l'equip nacional espanyol i el francès sempre que juguen, i que no ho faig perquè sí, sinó que tinc unes raons prou
justificades. Aquests dos estats, sempre han tractat les parts dels Països Catalans que tenen a dins, com a colònies, han intentat abolir la nostra llengua i cultura pròpies, i gairebé ho han aconseguit, però encara n'hi ha alguns que no hem sucumbit a aquesta síndrome d'Estocolm pròpia d'alguns esclaus que admiren o s'identifiquen amb els seus botxins.

Ahir jo anava a Arbúcies a sentir bona música, i en vaig sentir una bona estona, Sisa i el seu "aquest any follarem com folls" va ser brutal, a més anava guarnit amb un barret i unes robes que el feien semblar un nou Dalí sideral. I l'acompanyament no estava gens
malament, tots els Antònia Font (tret d'en Pau uniformats) inclòs Joan Miquel Oliver amb corbata i tot; surrealista, feia petar de riure. Els Mishima també van oferir un molt bon concert, amb grans temes com "La tarda esclata" o "Un tros de fang". El problemet va venir després, quan precisament el bateria dels Mishima, gran músic, i que a més
cantava amb els Facto Delafé l'últim concert del Festival, va treure el tema de "la roja". Resulta que tenen una lletra on surt la frase "la selección española se queda en quartos" més o menys, i no se li acut res més que dir abans de fer la cançó que canviarà Espanya per Itàlia, ja que Espanya és a la final. Evidentment érem en un poble del Montseny, i no a l’espai Movistar de Barcelona... es comencen a sentir xiulets i escridassada del públic, i l'altre noi del grup (el grup és català i els seus 3 membres parlen la nostra llengua), diu aproximadament "Què voleu, que animem a Croàcia?" en veure que la reacció del públic encara és més abraonada, al final opta per dir més o menys que li és
bastant igual, i com fent un gest per deixar-nos per impossibles diu "Visca Alemanya", tot plegat lamentable, val més que es dediquin a cantar i prou...

Bé, avui m'he hagut de guardar els petards a la caixa per una millor ocasió, però el que no puc fer ni faré és felicitar a la selecció espanyola, perquè no és pot felicitar un estat que s'autoanomena democràtic però que oprimeix altres nacions en el seu sí, no es pot
felicitar un estat que ha protagonitzat un genocidi lingüístic i cultural a altres nacions, tant a la península com a Amèrica i les Filipines, un estat que ha tingut una dictadura feixista durant 40 anys i mai des que s'autoanomena democràtic ha demanat perdó per haver comès aquestes atrocitats, un estat on aquests darrers dies, tota la premsa oficialista i proespanyola s'ha encarregat de voler vendre la seva triomfant selecció espanyola com a exemple d'integració de la multiculturalitat i plurinacionalitat de l'estat, res més lluny de la veritat. Un estat denunciat per tortures polítiques per Amnistia
Internacional i pel Tribunal d'Estrasburg, un estat que sempre ha sigut imperialista, centralista, i que en ple segle XXI encara és anacrònicament monàrquic pel "què dirà l'exercit" durant una transició d’opereta. Fot fàstic veure la televisió, fot fàstic llegir la premsa, no us deixeu enganyar, no caigueu en el parany de convertir-vos en "ciutadans del món" que no obstant volen que guanyi aquesta Espanya.

Però hem de ser optimistes, ara es parla més que mai d'independentisme com una cosa normal, i no com una follia de quatre radicals, el nombre d''independentistes mai havia sigut tan alt com ara, i tots els partits anomenats catalanistes parlen del dret a decidir. L'Espanya que ens tracta com a colònia ha guanyat aquesta Eurocopa amb jugadors
catalans, bascos i un brasiler, el seu lema "Podemos" al principi feia petar de riure i tothom creia que caurien als quarts de final, com sempre; doncs nosaltres, quan parlem de referèndums a alguns també els fem petar de riure, però gairebé sense adonar-nos-en, només proposant-nos-ho, també podem esdevenir lliures com a nació, abans de ser-ho però, cal que siguem lliures com a persones, i si algú havia caigut en aquesta parany de sentir-se representant pel seu carceller, que desperti com més aviat millor, perquè com encara canta el gran Sisa, "Qualsevol nit pot sortir el sol".

Xevi Rovira i Montells. Regidor de l’Ajuntament de Santa Eulàlia de Riuprimer.